Unica Zürn

UNICA ZÜRN (Berlín, 1916 – París, 1970), dibuixant, poeta i rondallaire de contes alemanya.

Nascuda en el si d’una família conservadora de la burgesia berlinesa addicte al règim nazi. Zürn va créixer en entorn autoritari i desficiat en el qual va patir abusos. No obstant, recordà sempre la casa familiar destruïda per les bombes com un virtual paradís perdut.

Arruïnada la família, Zürn comença a treballar primer com a guionista per a la companyia cinematogràfica alemanya UFA i després com a escriptora de contes a la premsa periòdica.

La  seva vida dona un cop de timó quan abandona el seu marit i s’instal·la a París amb l’artista Hans Bellmer l’any 1953, amb el qual inicia una relació que, en paraules de Zürn, fou «el principi d’una existència a una passa del precipici i abocada a la fatalitat». Bellmer la introdueix en el moviment surrealista parisenc al qual se sol encabir-la mandrosament.

És prou probable Zürn rebés els estímuls d’aquesta colla de creadors per a composar els seus anagrames, però, tanmateix, l’experimentació radical dels seus “escrits de bruixes” (Hexentexte, 1954) va molt més enllà de la blanor del surrealisme dels anys cinquanta.

A partir de 1957 comença a patir freqüents brots esquizofrènics que l’obliguen a ingressar en centres psiquiàtrics periòdicament, experiència que plasmarà en les seves dues obres escrites més conegudes, L’home gessamí (Der Mann in Jasmin) i Primavera ombrívola (Dunkler Frühling), publicades pòstumament.

La parella viu en habitacions d’hotel sense un ral i amb problemes de salut. L’any 1969, Bellmer queda postrat en una cadira de rodes per un atac d’hemiplegia.

L’any següent, 1970, Zürn se suïcidà llançant-se per una finestra de l’apartament de Bellmer a l’edat de 54 anys.

Per més informació: Unica Zürn. Quan l’amor esdevé mort, d’Andrea Serrano.