Leonora Carrington2020-06-13T09:04:27+01:00

Project Description

Leonora Carrington

La vida de Leonora Carrington (Clayton Green, Lancashire, Anglaterra, 1917 – Colònia Roma, Ciutat de Mèxic, 2011) va estar marcada per la defensa de la seva condició de dona i artista. Des de ben jove va adonar-se que aquella li infonia una manera genuïna de mirar al món, que seria el fil conductor d’una insòlita trajectòria personal i creativa. Leonora Carrington sempre va ser conscient dels esdeveniments excepcionals que li va tocar viure, com ho fou de les seves decisions i de cada experiència, que, d’una o altra manera, va deixar empremta a la seva obra: tot influeix, si una està oberta a les coses, tot influeix… beure  un got de tequila per esmorzar o prendre un té, influeix va replicar una vegada a l’enèsima pregunta periodística sobre les seves influències.

Durant tota aquest camí furgà en els enigmes que la inquietaven: la vida i la mort, l’univers…Es preguntà sobre tot allò que no percebem a través de la raó i la consciència, sobre l’existència d’altres mons. Però no teoritzava la seva recerca. Meditava, creava i, sobretot, vivia. Per tant, no és adient descriure-la com un ésser exòtic, una bruixa iniciada en les arts alquímiques; simplement, era una dona congruent amb la seva obra i la seva pruïja per aprendre. Li molestava que psicoanalitzessin els seu treball, que tractessin de deconstruir-lo per fer-lo comprensible. En tot cas, això li deixava a crítics i analistes, la teoria de l’art no li suscitava cap interès.

La seva coherència es va confondre sovint amb rebel·lia. Era difícil d’entendre que una dona volgués seguir els passos marcats d’una vida convencional. Va créixer en un ambient que li resultava del tot aliè, sufocant, incomprensible. Els seus pares maldaven per guanyar posicions dins la jerarquia aristocràtica, a la qual no pertanyien per naixement, i els enervava que la seva filla no donés suport a la seva causa, que no s’escarrassés a esdevenir una senyoreta de l’alta societat anglesa ni tingués cap pressa a concertar un matrimoni beneficiós. Mai van entendre el seu compromís amb ella mateixa i la seva vocació. La necessitat de crear lliurament va ser l’esperó per eludir una destí no desitjat, i, per fer-ho, la única cosa que necessitava era viure.

Als 19 anys va abandonar la casa familiar per emprendre un viatge sense retorn: ser i existir segons la seva pròpia norma. Mai va deixar de crear, tot el seu treball plàstic i literari és, fet i fet, el comentari de la seva curiositat inesgotable envers els grans misteris de l’univers.

La seva atenta observació dels animals, els contes de fades i les històries de fantasmes celtes de la seva infantesa, la mitologia, la mística o l’esoterisme, són algunes de les fonts de seu univers fantàstic. El seu art podria ser interpretat per analogia amb les seves vivències, tanmateix, ella tenia clar que els seus enigmes restarien irresolts.

És poc encertat definir Leonora Carrington com a “surrealista” vinculant-la únicament a un moviment artístic. De fet, penjar-li aquesta etiqueta la constreny, com a creadora o dona, a tres anys de la seva vida. Cal insistir que, el seu treball, desenvolupat quasi en solitari durant més de 70 anys, no pot reduir-se a un corrent artístic determinat. Carrington no és surrealista per un “títol adquirit” per haver estat musa, deixeble i amant de Max Ernst (Brühl, 1891-París, 1976)

És innegable que el contacte amb el surrealisme al París de finals dels 30 li va donar ales per fugir dels convencionalismes, però no li va descobrir el procés de creació màgico-simbòlic pel qual ja transitava. La creació del seu univers simbòlic es va nodrir tan de les rondalles populars celtes que va aprendre de petita com la seva formació en acadèmies de Florència i Londres; l’arribada casual del surrealisme a la seva vida fou una invitació a gosar fer. Allà no hi havia límits.

Lluny de la rígida educació que va rebre, entre els surrealistes va trobar un entorn artísticament afí. Mai es va sentir part del moviment perquè no tenia intenció de formar-ne part de cap, però si fou una oportunitat per intercanviar experiències. Tampoc es va adherir al manifest surrealista, fins i tot, en alguna entrevista, va declarar que ni tan sols l’havia llegit: potser un dels seus acudits.

Probablement, per una jove de 19 anys va ser excitant conèixer persones que va arribar a admirar, també ho fou permetre’s expressar-se, viure, estimar i divertir-se, però sens dubte, la seva capacitat il·limitada com a creadora i el control sobre la vida foren les seves grans descobertes.

Perdre aquell control la va trastocar. El seu pas per la clínica psiquiàtrica  on va estar reclosa a Santander l’any 1940, amb només 21 anys, fou un viatge cap a l’abisme del qual va tenir la força, la valentia i la convicció de retornar.

Va sobreviure a la guerra i es va instal·lar a Nova York amb el poeta mexicà Renato Leduc (Ciutat de Mèxic, 1897-1986) l’any 1942. Allà és retrobà amb alguns surrealistes, va exposar les seves pintures i va continuar escrivint, però, un cop més, la seva coherència i la seva vocació la va fer deixar enrere qualsevol comoditat que la desviés de la investigació personal. Formant part del surrealisme a l’exili no tenia cap possibilitat d’evolucionar.

L’arribada a Mèxic, l’any següent, fou un nou viatge interior. El 1946 es va casar amb el fotògraf hongarès Emérico Weisz Schwarz  (Budapest, 1911-Ciudad de Mèxic, 2007)i la parella va decidir quedar-se a viure al  país d’acollida.

Mèxic va ser, per a ella, un lloc inspirador i exasperant. Un nou entorn que li va permetre, no sense les vicissituds de l’exili, seguir vivint de la seva obra creativa i la possibilitat de teixir una sòlida base familiar formada d’afectes, complicitats i l’amor incondicional de i pels seus fills Pablo i Gabriel Weisz, que van ser la seva gran passió.

Cap relació està mancada de conflictes i, amb Mèxic, Leonora va tenir acords i desacords. Entendre la idiosincràsia d’un país és un procés llarg i entendre el seu imaginari encara ho és més. Al principi, tot li va resultar estrambòtic. Li fastiguejaven algunes coses, com la política, de la qual opinava obertament, crítiques que no sempre va ser ben encaixades. Per una altra banda, va admirar l’imaginari popular. A cada indret trobava coses sorprenents que servien d’aliment del seu univers fantàstic.

Paradoxalment, malgrat haver establert la seva residencia a Mèxic, exposar, publicar relats i obtenir el reconeixement internacional, el nom de Leonora Carrington no va transcendir més enllà de l’elit intel·lectual mexicana fins a inicis del s.XXI.

Hi ha vàries raons. En primer lloc, als anys 40 encara exercia una gran influencia l’Escola Mexicana dirigida per Diego Rivera, que dictava els valors de l’art nacional; les exposicions en què va participar i els textos que va escriure mai van ser massa coneguts ni tenien gaire difusió més enllà de la capital; també va influir que el dels exiliats era, en certa mesura, un grup endogàmic. A més a més, ella anava al seu aire i no necessitava l’intercanvi amb altres artistes.

També cal tenir en compte  que va abandonar Mèxic en dues ocasions, als anys  1968 i 1985,  com a  protesta contra el govern i va passar llargues temporades a Chicago i Nova York, fins que va retornar a Mèxic a la dècada dels 90. Amb el nou segle li van arribar els reconeixement tant a Mèxic om als Estats Units, i  fins i tot li fou atorgada l’Odre de l’Imperi Britànic. Tot i així, malgrat que resulti absurd, avui en dia cal seguir explicant qui és Leonora Carrington i reivindicar el lloc que li correspon a les pàgines de la cultura universal.

[Alma Reza]

Fem servir Cookies propies i de tercers per analitzar la navegacií y pode rmillorar el nostre servei. Si continues navegant considerem que n'acceptes el seu ús.
Pots obtenir més informació sobre les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.
Acceptar