Leonora Carrington

Leonora Carrington (Lancashire, Anglaterra, 1917 – Ciutat de Mèxic, 2011), pintora surrealista, va voler transgredir tota imposició, com ara la imposició de ser una pintora surrealista. Va rebre una rígida educació eduardiana que la preparava per ser una dama de l’alta societat anglesa, destí contra el qual es va rebel·lar. La bohèmia surrealista de París li va obrir un espai d’alliberament tant creatiu com personal. Probablement per això va ser declarada boja i internada en un psiquiàtric a l’Espanya franquista, a la qual va anar a parar fugint de la invasió nazi i la detenció de la seva parella, el pintor Max Ernst.

Va sobreviure al cardiozol i als abusos narrats al seu llibre Down Below i finalment va aconseguir recalar a Mèxic, on establiria la seva residència. Al país centreamericà hi durà una vida modesta i privada, envoltada de la seva família (es casà en primeres núpcies amb l’escriptor Renato Leduc i en segones amb el fotògraf Emerico “Chiqui” Weisz, amb qui tindrà dos fills, Gabriel i Pablo) i les seves amigues artistes, com Remedios Varo o Kati Horna).

L’any 1947 va inaugurà la seva primera exposició a Nova York (1947). Com els seus contes, la seva obra es va inspirar en el seu interès per la màgia, el tarot o les rondalles irlandeses que havia après durant la seva infància. Entre les seves pintures més conegudes es troba Té Verd (1942), Consell de Veïna (1947), La Geganta (1950), Setmana (1956), Operació Dimecres (1969) o Els Amants (1987).

Carrington també va excel·lir com a escultora (La inventora d’atole, La barca de les grues o El desconegut) i com a narradora (entre d’altres, va escriure La trompeta acústica, publicada en català per LaSal Edicions de les Dones l’any 1991).

La vida de Carrington es va caracteritzar per seguir el seu instint de subversió de les convencions socials. Per fer el contrari del que s’esperava d’ella, tant en el rol de dona com en el d’artista.

Carrington va morir l’any 2011. No va ser fins al s.XX que li van arribar els reconeixements, tant a Mèxic (on va rebre el Premi Nacional de Belles Arts l’any 2005) i a Regne Unit (Medalla de l’Ordre de l’Imperi Britànic). Tot i que que resulti absurd, avui dia cal seguir explicant qui és Leonora Carrington i quin és el lloc que li correspon a les pàgines de la cultura universal.

Per saber-ne més, recomanem molt la lectura d’aquest article de Merve Emre How Leonora Carrington feminized surrealism