UZUMAKI

Aquesta és la primera d’una sèrie de breus impressions sobre algunes obres que utilitzarem en aquesta etapa inicial en la qual estem preparant els nostres primers llançaments, per mostrar els temes que ens interessen i esbossar quin serà l’esperit de la nostre editorial. És a dir, les escrivim amb la voluntat de presentar-nos a través d’algunes influències.

La primera d’elles és Uzumaki (Espiral), de l’autor de manga de terror Junji Ito.

Uzumaki narra la història d’una epidèmia: l’obsessió pels espirals. L’acció comença amb un home observant fixament una closca de cargol que supura del mur d’un carreró.  Aquest és el primer símptoma d’un contagi col·lectiu que capgirarà les regles que regeixen l’ordre humà. Sota la influència de l’espiral, l’antropocé quedarà cancel·lat.

Aquesta irrupció “d’allò que no pot ser” i que transcendeix les lleis humanes obrirà les comportes a un horror que, H.P. Lovecraft va definir com a “còsmic” en quan aclapara la dimensió humana. L’obra d’Ito prové de les profunditats on sojorna Chtulhu.

L’obssessió psicològica de l’espiral acaba per convertir-se en manifestació objectiva del món, tal hi com escriu Eugen Tacker en el seu comentari al manga, que es pot trobar en el seu llibre In the Dust of this Planet, editat en castellà per l’editorial Materia Oscura. L’espiral conforma un nou ecosistema, amb la seva corresponent cadena tròfica alterada en la qual es desdibuixen els límits entre espècies.

Per exemple, mosquits contagiats per l’espiral piquen a les embarassades i transmeten al fetus el desig de sang humana. Procrearan nadons amb consciència pròpia que decidiran entornar-se’n a l’úter matern.  Alguns ciutadans aleatoris, per altra banda, es transformen en cargols. Quan el poble quedi isolat per la proliferació de tifons, els supervivents consumiran els cargols mutants que un dia van ser els seus conveïns.

L’autarquia provocada per les noves condicions climàtiques condueix a una autoregulació del nou ecosistema, on alguns supervivents seran capaços de dansar amb els tifons com si fossin papallones i altres s’adotzenaran en antics masos, que, inexplicablement, es troben a resguard de la devastació. Aquests masos són vestigis d’una societat anterior, els darrers testimonis vius d’un cicle que ara es torna a repetir, el cataclisme climàtic i la conseqüent extinció massiva.

La culminació de l’espiral, provocada pels propis humans al tractar de sobreviure, porta al creuament d’un nou llindar evolutiu, el pas d’allò orgànic a allò inorgànic. Aquesta serà la darrera metamorfosis, vers el fòssil,  que sintetitza aquells dos mons. L’espiral primogènit, el trilobit.

2019-05-21T20:42:11+02:0006/05/2018|Categories: Blog|
Fem servir Cookies propies i de tercers per analitzar la navegacií y pode rmillorar el nostre servei. Si continues navegant considerem que n'acceptes el seu ús.
Pots obtenir més informació sobre les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.
Acceptar