TERROR CORPORATIU

En el seu darrer speech a la càmera d’uns dels protagonistes del mockumentary The Office (US),  Jim Halpert, que representa el jove galifardeu eternament avorrit de la feina, redimeix el seu treball perquè, literalment,  li “deu tot aquest”.

    “I sold paper at this company for 12 years. My job was to speak to clients on the phone about quantities and types of copier paper. Even if I didn’t love every minute of it, everything I have, I owe to this job. This stupid…wonderful…boring…amazing job”.

Aquest “tot” és una esposa, un fill, una casa, amics i un trampolí per saltar a la feina dels teus somnis. Costa imaginar que l’original anglesa, creada per Ricky Gervais, hagués acabat d’aquesta manera tan conciliadora d’haver durat més d’una temporada.

Sembla que un entorn tan farcit de convencionalisme i buidor com és el de l’oficina sigui especialment propici per a formular-se preguntes existencials. Així mateix, és l’oficina un espai de socialdarwinisme salvatge promogut pel neoliberalisme, obsessionat per dinamitar tot allò que tingui a veure amb llaços de solidaritat entre els treballadors.

No és estrany que, portat a la seva màxima consumació, aquesta ideologia empresarial, tant perversa com idiota, tendeix a convertir la vida en quelcom agònic. Casos com els els suïcidis en empreses com Foxconn o France Telecom  no procedeixen de la ment de J. G. Ballard, sinó que són tristament reals.

L’escriptor Thomas Ligotti va utilitzar la inspirada expressió de “terror corporatiu” per titular un recull de tres relats basats en el món de l’oficina, allà on, segons Ligotti, “persones normals poden esdevenir autèntics monstres”.

Dintre d’aquest “gènere”, es podria encabir el videojoc The Stanley Parable, creat per Davey Wreden el 2011

La premissa d’aquesta videojoc és la següent:  l’oficinista  Stanley, s’adorm al seu cubicle i en despertar-se se n’adona que l’oficina està completament buida. Els seus companys han desaparegut sense deixar rastres i Stanley té la missió de descobrir la veritat del que ha succeït.

Un narrador en off guia a Stanley per tots els àmbits de la deserta oficina (sala de reunions, despatxos, menjador, etc.) com un explorador de les restes d’una civilització extingida sobtadament. Tot en elles resulta de cop i volta inexplicable.

La primera parada és la sala de reunió dels empleats, on si pot veure un projector amb una diapositiva d’un curs de resolució de conflictes o una pissarra amb l’organització d’un sopar  d’empresa.

El següent espai on t’envia el narrador és el despatx del CEO, on Stanley serà testimoni del terrible secret de l’empresa, la monitorització constant de tots els treballadors a través de càmeres de seguretat. Fer això no et porta ni 10 minuts.

Però com diu l’orwellià missatge de la pantalla de càrrega del joc, “el final no és el final”. El motiu de perquè aquest joc va ser tan revolucionari és perquè no existeix una única línia narrativa, sinó tantes com diferents siguin les decisions que prens en tant Stanley.

Prendre una decisió autònoma implica desobeir al narrador. Implica, també, no complir l’objectiu del joc, que és assabentar-te de la sort dels companys d’Stanley. En la mesura que no obeeixes al narrador, el joc comença a desgavellar-se. La reiteració de decisions que el narrador considera errònies pot arribar a col·lapsar el joc i que aquest es pengi.

Hi ha una delectació quasi lúbrica en desobeir al narrador i que aquest es crispi, encara que això vagi en detriment dels interessos d’Stanley. Serà que, com diu el gran Roger Pelàez, “no odies els dilluns, ODIES QUE ET MANIN

2018-12-22T17:40:17+02:0006/05/2018|Categories: Blog|
Fem servir Cookies propies i de tercers per analitzar la navegacií y pode rmillorar el nostre servei. Si continues navegant considerem que n'acceptes el seu ús.
Pots obtenir més informació sobre les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.
Acceptar