Entrevista Éric Chevillard

 

De “Mourir m’enrhume” a La Nebulosa del cranc, Éric Chevillard ha generat perplexitat  a l’univers de la ficció amb cinc novel·les extravagants: res de peripècies amoroses, res de vides en miniatura tallades amb escalpel. Per contra, personatges fantàstics: Théo, Monge, Palafox, Furne i Crab — en permanent estat de guerra contra l’ordre de les coses. Armes preferides: dolça demència, somni revelat i somriures trencats.

A “Trente autoportraits sur mon lit de mort”, has escrit que la infància és o l’autisme o l’escoltisme. D’aquestes dues vies, amb quina t’identifiques més?.

Sens dubte em vaig equivocar en escriure això. De fet, una cosa no impedeix l’altra. Respecte a mi, jo era un nen a la vegada tímid i orgullós, dels que es menja les ungles, dels que prepara la seva venjança. Nogensmenys, prudent i dòcil.

Avui en dia, l’estil extravagant de les teves novel·les contrasta amb la teva voluntat d’entotsolar-te, la teva discreció.  

No estic pas segur d’haver estat sempre discret, recentment he trobat un parell de pantalons grocs que portava quan tenia 12 anys…Cal saber desaparèixer per escriure. Em pregunto, per altra banda, si cerco la solitud i el silenci per satisfer la meva necessitat d’escriure, o, al contrari, si aquesta necessitat d’escriure respon a una necessitat d’omplir aquesta solitud i silenci. Però no existeix l’escriptor que, per un costat, sigui discret, i, per l’altra, tingui un estil extravagant. L’estil és un característica física de l’escriptor. Jo soc avui en dia amb als meus llibres com era als 12 anys amb els meus pantalons grocs.

Vas entrar en contacte amb la literatura molt d’hora.

Vaig tenir l’oportunitat de llegir a Andersen, certament el primer “gran escriptor” que em va caure entre les mans. No sé si les primeres lectures actuen com un trauma que deixa una petja i una torbació que dura tota la vida. Però si sé que Andersen hi ha una forma d’ironia desesperada molt commovedora. Els seus contes fantàstics i meravellosos em semblaven una revenja de l’home sobre Déu i els límits carceraris de la seva creació. Jo no tenia aquests pensaments tan nítids a l’època en la qual el vaig llegir, evidentment, però me n’adono avui dia com les meves primeres lectures m’han influenciat com escriptor.

Poden haver contribuït els teus estudis literaris a infondre’t el desig d’escriure, i a escriure d’aquesta manera tan poc convencional?

Volia escriure, i ja escrivia, abans d’emprendre els estudis literaris. No sabia quina altra cosa fer.  Però després vaig entendre Kafka, que havia triat Dret per “no sentir parlar de literatura”. Pel que fa la meva manera d’escriure, és convencional per a mi. Soc partidari de convencions individuals i exclusives en matèria de pintura, de música o de literatura. El meu únic orgull és que, si jo no escrivís els meus llibres, cap persona els escriuria en lloc meu. No estic segur que això es pugui dir de tots els llibres. La pintura, la música, la literatura, cal ser original en aquestes disciplines. L’originalitat no és pas una actitud forçada, una forma de megalomania o de provocació gratuïta, exigeix, al contrari, un coneixement profund del jo, que s’adquireix lentament. Ser original és primer de tot trobar el teu camí, i després, seguir-lo fins al final, i finalment una qüestió d’honestedat envers un mateix i els altres. I, a més a més, podem esperar fer algunes troballes durant el camí.

“Mourir m’enrhume” ha posat les bases de la marca Chevillard: refús al realisme pur, humor estrambòtic, imaginació desfermada. És estrany que una primera novel·la sigui tan poc tentinejant.

Vaig tentinejar durant vint anys, no et sembla temps suficient?

Diguem que la historia del senyor Théo, vell cínic moribund, havia de sorprendre, venint d’un jove de 23 anys.

La mort és imminent durant tota la nostra vida. És l’única certesa que tenim sobre aquest tema, que és imminent. Tots som vells agònics. Alguns son encara al bressol, d’altres corren els 100 metres llisos en 10 segons, no obstant, aquests també són vells agònics, com tothom. Tanmateix, he de reconèixer que la idea de la mort s’imposa aviat en l’escriptor per una raó ben simple, que és que aleshores està segur de tenir un bon tema.  Toca l’essencial. Les seves frases ressonaran en el gran silenci. I, aleshores, pot avançar totes les hipòtesis sense risc de ser desmentit per un fantasma. Avui en dia, penso que el veritable escriptor ha de poder dir tant o més d’ que una parlar tant d’una gamba com d’un còdol. Ponge ho ha provat.

La teva literatura sembla més marcada per la teva personalitat, les teves observacions personals, que per alguna educació literària o l’empremta d’un mestre. 

Lautréamont, Beckett, Michaux, Dubuffet, tot aquells que podria reconèixer com a mestres són precisament persones que no voldrien mai haver tingut deixebles o seguidors. És per aquest motiu que, per respecte a les seves ensenyances i per fidelitat a la seva moral, no els reconec pas com els meus mestres.

Els teus textos estan fets a base de metàfores, jocs de paraules, expressions populars, de contraposicions amb les convencions literàries. És un enfocament més poètic que novel·lesc.

Tens raó. Només importa la poesia, també en la novel·la. Les grans novel·les són poesies. S’entén avui en dia per novel·la una narració d’un fet al qual s’ha donat massa importància. Una bona novel·la, es diu, és una històrica bonica. S’oblida que la literatura, com la pintura, és un art de l’estil. Es jutja un quadre per la seva execució o per la seva iconografia?. S’admira el treball del pintor o la fila del seu model?. Si fos així, Les Mangeurs de pommes de terre de Van Gogh seria un detritus menyspreable al costat dels retrats en sèrie de boniques duquesses dels pintors acadèmics.

Veu adreçar el vostre primer manuscrit a Les Éditions de Minuit. Fou això la conseqüència lògica d’una voluntat de desmarcar-se?.

Quina altra casa editorial hauria acceptat publicar el llibre?. No dubtava que, si hi havia alguna oportunitat de ser llegit i apreciat, seria allà i no a cap altra banda. Proposar un llibre a una o altra editorial no és una elecció indiferent. Ens adrecem preferentment a qui ja ha fet de nosaltres uns lectors feliços.

Tots els vostres personatges volen, un moment o altre, canviar l’ordre de les coses.

El Quixot ho volia, Bouvard i Pécuchet també. Cervantes i Flaubert no compartien les seves il·lusions, se’n fotien d’ells, en certa manera. No obstant, no han reeixit a ridiculitzar-los. Han creat, malgrat ells, referents immortals de la resistència a l’ordre de les coses.

Has rebutjat representar el món de la manera que és. És aquesta la teva manera d’escriure un “Manifeste pour une réforme radicale du système en vigueur”, com planejà Furne a “Le Caoutchouc décidément” ?

Sí, però contràriament a Furne, no sóc tan naïf per creure en la seva eficàcia. Ho lamento. Els llibres són productes de luxe, no ajuden massa a les persones necessitades.  Excepte, potser, llibres amb la suficient densitat per deixar atordits d’un cop els tirans de tota classe. Per desgràcia, els meus són llibres massa lleugers.

En veure els teus personatges, es té la impressió que per rebel·lar-se contra el món, forçosament cal estar una mica grillats, com Furne, com Crab en la teva última novel·la – o una anomalia – com Palafox, animal inclassificable.

Em sento atret per la bogeria, una bogeria dolça, inventiva, que seria com una presa de poder de la imaginació sobre allò real. Però aquesta bogeria no existeix pas. És la bogeria de l’escriptor. La veritable bogeria és sempre tràgica, dolorosa, multiplica la realitat, no en fuig. Res és menys fantasiós que un persona boja. Els meus personatges són més aviat somiadors, però somiadors agressius, no es refugien en el seus somnis, s’oposen violentament a la realitat.

Per tots aquests contestataris, el fracàs, tal vegada la mort, és sempre al final del camí.

Tant al final com a les cunetes. La realitat sempre serà més forta. Però s’enduen de tant en tant algunes petites victòries que paguen la pena. Sempre vençuts, sempre decebuts, arriben a tenir, no obstant, l’última paraula. Ara bé, no oblidem pas que estem parlant de literatura.

Els teus llibres són alegres, sovint àcids, però mai explícitament tràgics. Malgrat això, hi ha moltes preguntes sobre la mort, la frustració, ideals mai assolits.

Cal anomenar sempre gat a un gat?. No és més interessant evocar el gat sense anomenar-lo?. D’altra banda, el gat és, per naturalesa, esquiu i feréstec. Anomenant-lo, es nega aquesta característica essencial al gat. Es traeix el gat. Cal trobar una forma de parlar del gat sense neulir-lo. El mateix per la mort, la malaltia, etc. Si s’utilitza el llenguatge convencional per explicar l’angoixa, per exemple, es cau en la confidència intensa, el lament o la pregària. Millor inventar una forma inèdita, una llengua nova. D’aquesta manera, s’escriu amb una veritable alegria que combat l’angoixa inicial, a la qual no es derrota però que esdevé suportable i l’explota amb bon humor.

Li dones molta importància al ressort còmic dels teus llibres.

És d’un ressort d’allò que parlem, efectivament. Una força comprimida que es destensa i s’allibera. Crec que l’humor és la veritable força ofensiva i defensiva de l’ésser humà. És de la mateixa naturalesa que la poesia, desestabilitza momentàniament la realitat, la posa en dubte. Quan els meus llibres fan riure, soc feliç. Però mentiria si dic que és només el plaer del lector allò que em fa feliç. El riure que provoco fa caure les defenses intel·lectuals de l’adversari, vull dir, del lector, que, contràriament, tindria la tendència a sospesar cada una de les meves idees, a oposar-hi les seves, i en certa mesura, a esmenar el meu text…

La Nebulosa del cranc té escenes cada cop més realistes. És el que fa que el combat de Crab, que ha escollit la follia per matar l’avorriment, sembli perdut per endavant: el món no canvia.

Rimbaud volia canviar la vida. Aquest combat també estava perdut per endavant. Sempre l’atrapava “l’aspre realitat”. Aleshores Rimbaud va optar per ambicions més modestes, simplement, va canviar d’ofici, esdevenint traficant d’armes. No hi ha millor exemple d’acceptació la vida tal com és!. Jo soc d’aquells que prefereix el Rimbaud poeta, en tot cas.

Les referències al regne animal que pul·lulen pels teus llibres t’han valgut la reputació d’entomòleg. El zoo seria el teu paradís?

Jo era entomòleg quan era petit, perquè tenia polls i posava les papallones en pots. Els animals són metàfores vivent. N’abuso una mica, és veritat. Sempre he tingut la sensació que se’n foten  de nosaltres, els animals, que les seves activitats ens parodien. M’ofereixen petites faules acabades. Mireu la gallina i l’estruç no té cap mèrit a pondre ous tan grossos ja que no està, com la gallina, sotmès als imperatius de la productivitat. Deixeu una mica de temps a les vostres gallines, i ja veureu.

Aquesta vessant zoòloga es troba en el teu amor per l’enumeració.

Amor és una paraula molt gran. La reservo més aviat per les dones. L’enumeració és un forma de deliri, una acceleració del pensament que s’encamina cap un final sense deixar-se endarrerir, com algú que entafora les seves coses en una bossa quan té pressa per marxar, com ens empassem els kilòmetres que ens separen de la vora de la mar.  En definitiva, poc més o menys.

En la vostre última novel·la, Crab enveja els animals “la seva vida estrictament orgànica” – sense l’horror dels òrgans – i la sensualitat – sense la por dels sentits.

No sé que pas quin valor té aquest somni d’estupidesa. Però què fa l’ésser humà amb la seva meravellosa intel·ligència?. Jo arraconaria la meva unes quantes hores al dia, amb un llapis i una goma. Realment, només la necessito per escriure. La resta del temps, em fa vergonya. Fernando Pessoa va dir molt bé que la intel·ligència només serveix per erigir en sistemes “allò que pels animals consisteix només a dormir al sol”.

Fascinació pels animals, crueltat, caràcter naïf, desdramatització de la mort: la teva escriptura i l’univers que (que ja fa des subjecte) descriu prenen moltes coses de la infància.

Escric per als nens que encara no saben llegir. Cosa que explica perquè els meus llibres es venen tan malament.

Creus que de vegades ets un autor “difícil”?

O són els altres que són massa fàcils? Quin és l’interès d’un llibre que no ofereix cap resistència, que no provoca  la intel·ligència del lector, la seva meravellosa intel·ligència?. Dit això, no escric per complicar les coses. Escric perquè les coses són complicades. És la vida la que és difícil, i us juro que no és culpa meva.

Podries escriure una historia del senyor Tot-el-món algun dia?

Aquest senyor no existeix pas. En conseqüència, la seva història és d’aquelles que podria escriure. O potser existeix, però només n’existeix un. Explico la seva història, per altra banda, en el meu darrer llibre. Te n’adones que el senyor Tot-el-món ha de ser una petita russa i un xinés ancià a la vegada?. No a tothom li és donat ser el senyor Tot-el-món. Aquesta persona no pot ser una altra cosa que algú singular, tot un cas, un tipus increïble. Goita: el senyor Tot-el-món és l’excepció que confirma la regla. I jo en soc contrari, de la regla.

Entrevista de Richard Robert  publicada a Les Inrockuptibles, nº 47

Foto de Jean-Luc Bertini

 

2020-05-02T14:23:30+02:0002/05/2020|Categories: Notícies|
Fem servir Cookies propies i de tercers per analitzar la navegacií y pode rmillorar el nostre servei. Si continues navegant considerem que n'acceptes el seu ús.
Pots obtenir més informació sobre les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.
Acceptar