Roland Topor (1938-1997). Il·lustrador, dissenyador, cineasta, pintor, actor, escriptor… Un “geni polivalent”, com el qualificà el seu amic Alejandro Jodorowski.

Nascut a París, Topor, fill de jueus polonesos, es refugià a la regió de Savoia després de l’ocupació nazi de la capital francesa. Aquesta experiència infantil marcarà les reflexions entorn de la identitat i l’alienació de les seves principals obres literàries, El Quimèric Inquilí (1964) i En Joko celebra l’aniversari (1969), guanyadora del premi Deux-Magots d’aquell any.

El 1962 participa en la creació del Moviment Pànic amb Fernando Arrabal, Alejandro Jodorowski o Jacques Sternberg. Inspirats pel teatre de la crueltat d’Antonin Artaud, les performances “pàniques” buscaven envigorir l’aburgesada mirada surrealista a través d’imatges de violència extrema, erotisme i blasfèmia amb una clara voluntat de provocació.

La mateixa imatgeria està present a la seva personalíssima obra gràfica. Topor publica les seves il·lustracions en revistes satíriques com Bizarre o Hara Kiri, i després les recolliria en col·leccions com Les Masochistes (1965) o Souvenir (1975). Federico Fellini, amb qui col·laborà en la seva pel·lícula Casanova (1976), el situà en la mateixa tradició que Blake, Daumier o Doré, dibuixants capaços de crear universos sencers.

Als anys setanta, Topor va donar el salt al cinema d’animació, i va conquerir el Premi Especial del Jurat del Festival de Cannes de 1973 per la seva pel·lícula d’animació La Planète Sauvage (amb René Laloux). La polivalència de Topor torna a quedar demostrada en el món del cinema, en el qual va fer de dibuixant, guionista, dissenyador d’escenaris i cartells i, fins i tot, intèrpret (va fer el paper de Renfield en la versió de Werner Herzog de Nosferatu). En aquest camp, no es pot oblidar tampoc l’adaptació d’El Quimèric Inquilí feta per Roman Polanski (1976).

A l’hora de ponderar la seva obra, la influència sobre la cultura contemporània de Roland Topor és tan indiscutible com ho és el seu desconeixement pel gran públic fora de França. El seu amic Fernando Arrabal descriu aquesta contradicció com una espècie de “silenciós i sistemàtic homenatge”.