El semàfor del cosmos

En relació al no-objectivisme, simplement vull puntualitzar que el suprematisme no tracta pas de coses, d’objectes, etc., i això és tot; el no-objectivisme, en termes generals, és irrellevant. El suprematisme és un sistema definit i, dins d’aquest sistema, el color s’ha desenvolupat significativament.

La pintura emergeix d’una barreja de colors i es transmuta cromàticament en una confusió caòtica de tonalitats estèticament intensa, i, en els grans artistes, els objectes són usats com marcs pictòrics. Trobo que, com més a la vora es trobi el marc a la tècnica pictòrica, menys sistemàtic és; s’esmicola i institueix un ordre diferent, que és legitimitat per la pintura.

Em sembla evident que un nou marc de pintura purament cromàtica hauria de ser construït en base a les necessitats del color; en segon lloc, que el gir cromàtic hauria d’esdevenir, des d’una confusió pictòrica, una unitat independent; de ser una part individual d’un sistema col·lectiu a esdevenir una part individual per se.

Un sistema es construeix en el temps i l’espai en independència a cap estètica bella, experiència o estat d’ànim, es crea preferentment com un sistema filosòfic del color que assoleix noves fites per la imaginació, com un mitjà de coneixement.

Actualment, el camí de la humanitat s’estén a través de l’espai; a través del suprematisme, el semàfor de color de les seves profunditats insondables.

El blau del cel ha estat conquerit pel sistema suprematista, ha estat esquinçat, ha transcendit en el blanc com la real i vertadera concepció de l’eternitat, i ha estat, en conseqüència, alliberat del fons acolorit del cel.

El sistema, fred i perdurable, és activat solemnement pel pensament filosòfic, o, almenys, la seva força real ja és immanent dins el sistema.

Tots els matisos de la raó utilitària són insignificants, són de poc valor espacial, i contenen un aspecte purament aplicat, consumat, d’allò que fou abstret pel coneixement i la inferència del pensament filosòfic en els racons més còmodes de la nostra mirada, que, o bé serveixen a la missió dels filisteus, o bé en creen una de nova.

En primera instància, el suprematisme entranya un pur moviment filosòfic aprehensible a través del color; en una segona etapa, esdevé una forma que pot ser aplicada i crear un nou estil de decoració suprematista.

Tanmateix, pot representar-se en objectes com la transformació o encarnació de l’espai en ells,  i, consegüentment, llevar la integritat de l’objecte en la consciència.

El pensament suprematista del color ha demostrat que la voluntat pot manifestar el seu sistema creatiu precisament quan l’objecte ha estat cancel·lat com a marc pictòric de l’artista; mentre els objecte serveixen com a marc i significat, la voluntat de l’artista s’engrana en un cercle constituït de formes objectives.

Tot allò  que podem observar ha sorgit d’una massa cromàtica que ha estat transformada en superfície i volum: cada cotxe, casa, home, taula… tots ells són sistemes de pintura volumètrica destinats a ser objectes definits.

L’artista també hauria de transformar les masses pictòriques i afaiçonar un sistema creatiu, però no hauria de pintar figures plàstiques o roses de dolça fragància, perquè això seria una descripció morta, reminiscència d’allò viu.

I fins i tot si aquesta descripció està construïda de forma abstracte, però basada en interrelacions de color, la seva voluntat serà empresonada dins els murs de la superfície estètica, enlloc de ser capaç de perfondre filosòficament.

Només soc lliure quan – per mitjà de l’asseveració crítica i filosòfica – la meva voluntat pot descobrir un nou fenomen entre allò existent.

He esquinçat la pantalla blava de la limitació dels colors i he transcendit en el blanc: segueix-me, camarada aviador, navega fins a les profunditats. He establert el semàfor del suprematisme.

He conquerit el revestiment de cel acolorit, he arrancat els colors, els he entaforat a una bossa que jo mateix m’he fet, i l’he lligada amb un nus. Navega!. La blanca, lliura profunditat, l’eternitat, són davant teu.

Suprematisme, de Kazimir Malèvitx, traduït de l’anglès a partir del text del text compil·lat a “Russian Art of The Avant-garde: Theory and Criticism, 1902-1934”, editat i traduït per John E. Bowlt. 

2019-12-21T10:31:31+02:0021/12/2019|Categories: Art, Blog, Novetats Editorials|
Fem servir Cookies propies i de tercers per analitzar la navegacií y pode rmillorar el nostre servei. Si continues navegant considerem que n'acceptes el seu ús.
Pots obtenir més informació sobre les cookies que fem servir a la nostra Política de cookies.
Acceptar